Més enllà de la dualitat rural-urbà, viure ara als pobles de l’interior fa visible una multiplicació d’interaccions que ens permeten fer un món i una vida autònoms. Però, alerta: s’ha de pensar més enllà del producte d’innovació, la promoció o l’originalitat.

Si ara mateix ens cremara la vida per dins per no dir què és, hauríem de saber explicar —explicar-nos— per què ens hem quedat sense refugis des dels quals deixar passar el temps i sentir-nos vius per a reconfigurar-nos, curar-nos i ressituar-nos. Encara que el nou retorn a la recerca de refugi en aquests últims mesos, i sols ara des del sotmetiment administratiu, ha generat un èxode des de les ciutats cap als pobles de l’interior, res ha canviat més enllà de l’oferta i la demanda.

Aquesta crisi sanitària (que ningú esperava) ha dibuixat un món que no sap afrontar les seues transformacions carregades d’immediatesa i on cadascú campa com pot.

Si mirem al nostre voltant, tot està ple de refugiats sense refugi: hem construït el món com un espai d’exclusió, i ara ens toca sembrar nous mons; reconstruir refugis per a una recuperació i recomposició diversa, complexa i canviant però des de l’art. Fent-lo servir de vegades com una eina incompressible per a un món impenetrable.

Hem tocat fons respecte d’aquella màxima progressista que som imparables i que sobreviurem per damunt de qualsevol circumstància. Per això hem de mirar-nos de front i des del territori on som, més enllà de les identitats concloses i arrelades, per a fer possible l’insòlit, l’inquietant, en definitiva, l’actiu.

Així mateix, hem de mantenir una memòria oberta i inspiradora. Una memòria capaç d’obrir-se cap a altres memòries encara que siga des del dissentiment i la tensió. Una memòria no patrimonialista que ens permeta inventar la nostra relació amb el passat. D’aquesta manera, podrem mantenir la mirada d’un present que ja no necessita trobar només en el passat l’autenticació per a pensar un nou futur en comú.

Aquest projecte dissemina i sembra en cinc pobles de l’interior de Castelló projectes que necessiten la presència, la corporalitat de totes les persones que hi participen, per a arribar a pensar-se i celebrar-se juntes des del ritual de la presència física en què suspendre la producció de sentit constant sense comunitat.