La màquina del bucle

El projecte és la pràctica d’un estar juntes de les veïnes i veïns de La Mata (Castelló), on s’ha anat orientant de manera pràctica, materials i expressions, a un grup de gent del poble per a pensar expressivament i representar de manera més poètica allò que se sent en el moment de saber-se de la Mata; més enllà de conceptes, limitacions identitàries o lamentacions psicosocials, i així després poder compartir aquests guions als carrers de la Mata.

Els guions són un tipus de peces on es relata la vida d’algun il·lustrat o sant. En aquest cas hem aprofitat aquest referent popular per a usar-lo de marc expressiu.

La pràctica artista durant temps s’ha anat preguntant la funció de la seua pràctica i el sentit social d’aquesta. Les peces de Manduca (Ontinyent), d’alguna forma, desorienten i deixen encara més confusió si volem buscar una raó. Manduca és immanència: l’intrínsec de qualsevol activitat humana feta per a un mateix, sense concessions; lluny de la cerca d’una transcendència.

Manduca ha sigut un home de poble o, com algun amic el denomina, «un fester sense comparsa». El seu imaginari, col·lapsat de referències meteorològiques i locals, només li ha parlat a ell…, i ara a vosaltres.
Una força desbocada que va descobrir la soledat a les muntanyes on va treballar de guarda forestal, i on va descobrir els seus instints més originaris. Promotor de corregudes de bous entre altres tants treballs. I com explica Salvador Molla, que va rescatar aquestes peces: «Va ser tan apassionat que els esforços del seu treball no els va veure mai compensats». Però, amb el temps, el poble d’Ontinyent —i per transmissió popular— va acabar fent d’ell un referent de la festa. Ara, Manduca també ix com a capgròs, tots els anys, en la festa gran d’Ontinyent.

Projecte col·lectiu d’art, de María Glez i Myrem Gonzalez (Asturias), de preservació de la tradició agropecuària a la Vall de Boiges, Villaviciosa, Astúries. En ell, cada dos anys, es desenvolupa una biennal d’art amb accions participatives en les quals hi han tallers comunitaris amb les persones que allí habiten de les labors pròpies del camp, (sega, apicultura, cuina, etc.), tallers artístics (valoració, art d’acció, etc.) i intervencions artístiques efímeres per artistes locals, nacionals i internacionals.

Cant a la Faba

«Dis-me, i ho oblide; ensenya’m, i ho recorde; involucra’m, i ho aprenc» Benjamin Franklin. Existeixen dos eixos dins d’aquest projecte: la reflexió del treball cooperatiu i del procomú en l’acció col·lectiva de sembra, i la creació efímera d’una instal·lació. Dins de proposta, l’experiència quotidiana de l’acte de plantar, i des de les labors saludables que es relacionen amb el camp, el cos, l’espai i amb l’arquitectura. En aquest treball s’explora la transmissió de coneixement oral, amb algunes accions quotidianes de l’agricultura per a tractar de revelar el sentiment de buit que comporta l’absència de sentit del coneixement de les tradicions orals, i de les coses. Repensem espais en una narrativa des de l’íntim, descontextualitzant accions que porten a l’espai públic, per a provocar algun tipus de reacció, on l’espectador siga partícip actiu, i re-significar la terra, la sembra, amb obertura a una infinitat de lectures.

Des de les masades o des del tros es cridava Rihihiu per avisar que s’havia arribat a la llar, i que ja estaven disposats a fer la xerradeta o sortir a la fresca. El Rijijiu era un oferiment, un estat pacient per rebre l’altre. De la mateixa manera, el projecte Rihihiu neix com una crida a l’expressió a través de la recuperació de la memòria col·lectiva d’un poble que es va crear fa tres-cents anys al voltant de quatre masades primigènies.

Rihihiu és un crit de resistència, de goig, de supervivència, d’un jo soc, perquè tu, a l’altra banda, m’escoltes. El Rihihiu és l’espai per conèixer la identitat dels nostres avantpassats des de les nostres coordenades presents, sense complexos per utilitzar l’herència per trair-la, honorar-la o fusionar-la amb les nostres dèries presents.

Entre les múltiples contradiccions entre la tradició i la contemporaneïtat, volem situar i celebrar les identitats femenines locals que no han estat mai relatades i mostrar-les des de l’expressió artística. Ens venen al cap les pubilles futbolistes, les infermeres caçadores, les cuineres curanderes. Així, la nostra intenció és abordar diferents temàtiques vinculades a les històries de vida, a la quotidianitat i a les manifestacions culturals locals amb una perspectiva de gènere.

La història de les seues impulsores, Zoraida Roselló i Anna Zaera, comença i continua en aquest poble del sud de Catalunya, que no té reconeixements, que no és pintoresc ni pioner. Elles dues, curioses i intrèpides assagistes del present, s’han retrobat trepitjant la terra dura que sembla que cruix i es desfà entre oliveres. Ara, després d’un any pandèmic, han compartit les ganes d’accionar-se i regalar al poble una nova capa de complexitat festiva. Tot caminant per aquests carrers de quadrícula oberta i igualitària típica d’assentament jove i sense cap encant, han decidit fer-ho. El Rihihiu és un homenatge a l’acceptació de tot el que som i a l’estima per totes i cadascuna de les nostres veïnes, les vives i les que, amb esperit, encara vagaregen per la plaça major. Com estimar allò que és teu? Com donar valor a l’herència i invocar-la de nou per fer-la present?