Notícies

Presentació d’AVAN a Vilafranca en el Rural Experimenta III

La setmana passada l'equip d'AVAN vam estar a Vilafranca per a presentar el projecte al Rural Experimenta III, un laboratori d'experimentació i innovació ciutadana. Rural Experimenta és una iniciativa de col·laboració entre el Ministerio de...

Tercera edició RURAL EXPERIMENTA

De la mà del Programa d' Extensió Universitària (PEU) de la Universitat Jaume I, AVAN estarà present a la tercera edició de RURAL EXPERIMENTA. Una iniciativa del Ministerio de Cultura y Deporte amb la col·laboració...

PREPARANT L’AVAN 01

AVAN és una xarxa de centres rurals i associacions de les localitats de Vilanova d’Alcolea, Vilafranca, Forcall, Viver i Sant Mateu amb la participació de la Universitat Jaume I. Ahir ens vam reunir l’equip coordinador...

AMB QUÍ?

Amb la coordinació de Rafael Tormo Cuenca, artista multidisciplinari, editor i comissari de projectes artístics i culturals. Els seus projectes se centren en processos col·laboratius i pràctiques de desubjetivació crítica. Les col·laboracions es remunten al 2005, amb l’organització d’accions formatives, tallers i trobades tècniques, projectes de promoció de la cohesió social i afavorir vincles entre les persones d’una mateixa comunitat que promoguen un augment de la cultura de la cura entre iguals (relacions de veïnatge entre d’altres).

  • A Vilanova d’Alcolea, Eugeni Trilles Fabregat. Agent de desenvolupament local amb una llarga experiència en gestió de projectes en l’àmbit rural. És llicenciat en Ciències del treball i diplomat en Gestió i Administració Pública.

  • A Sant Mateu, Tomás Segarra participa en el projecte com a tècnic de cultura del municipi. És Màster en Gestió Cultural i Doctor en Educació, i té experiència en processos de participació ciutadana i desenvolupament comunitari.

  • A Vilafranca, Anna Querol Tècnica en cultura de l’Ajuntament de Vilafranca, actualmente está coordinant les actividaes de la Capital Cultural Valenciana que ostenta la localitat.

  • A Forcall Anabel Ejarque, Agent de desenvolupament Local del municipi i professora associada de l’UJI en l’àrea de Geografia Humana treballant en Paisatge i Patrimoni.

  • A Viver comptem amb la implicació de Cristina Herreros profesora d’EPA a la localitat i amb una llarga trajectòria de projectes culturals i també la del regidor de Cultura Vicente Ferrer.

  • Així mateix, Anna García, treballadora social de la Mancomunitat Comarcal els Ports, que dona servei als municipis de Forcall i Vilafranca, aporta la visió tècnica dels serveis socials d’atenció bàsica pel que fa a la promoció de l’enfortiment de les xarxes relacionals primàries en els territoris on es desenvolupa el projecte i ajuda a que el projecte tinga una visió més integral.

COM

El projecte AVAN neix amb la voluntat de ser sostenible i garantir la continuïtat en el temps. Una de les claus per a garantir el treball de futur del projecte, és incidir en la dinamització de la xarxa que siga inclusiva, que genere sinergies implicació i compromís entre els ajuntaments i institucions AVAN. Els principals mecanismes que anem a treballar son:

  • Organització i celebració de trobades presencials periòdics. Per a crear comunitat i reforçar el sentiment de pertinença al projecte.

  • Utilització de la plataforma digital per mantenir la tensió del projecte.

D’altra banda, per a garantir la seua sostenibilitat i perennitat, es definiran mecanismes orientats a la dinamització, organització i gestió col·lectiva del procés.

Implementant un programa de formació

  • El programa estarà dirigit als integrants del Comité de gestió de la xarxa, amb especial èmfasi en els mediadors de cada poble perquè puguen acompanyar i formar a altres persones interessades a nivell local.

VISIÓ

  • Generar discursos que ajuden a desmantellar la imatge negativa associada al territori.

  • Retroalimentar el pensament crític a partir de les pròpies experiències de l’àmbit rural.

  • Reflexionar sobre les diverses manifestacions y interrelacions  sobre les potencialitats de la cultura com a ferramenta d’autonomia comunitària, creadora de la seua pròpia identitat (cultural i social).

  • Afavorir espais i processos relacionals per a millorar la xarxa comunitària per incidir en les especifitats locals i més enllà de models urbans.

  • Recuperar plantejaments autònoms i marcs d’educació popular, repensant les maneres de relació i generació d’Art en els nodes de creació en el medi rural.

  • Potenciar l’estructura horitzontal del coneixement i de creació.

  • Barretjar les problemàtiques contemporanies amb les realitats rurals.

Habitar els Mons

Trossos de trossos d’un territori ple de mons; que ni a la fi ens pertanyen. Podem sentir que això no es una amanaça? que no posa en perill absolutament res? Podem sostenir ho?
Ara la fragilitat d’eixos moments en els que això succeeix no es pot sostenir, es dona i ja està¡ Podriem sostenir ho més enllà d’una temporalitat programada? Ara molts sols podem sentir que de moment se’ns escorre pels dits però, sembla que mentre s’habita eixa potència hi ha que defensar-ho, viure’l com una espai a habitar. Habitar autonomament, plantant cara a la vida, assenyalant ho sols com horitzó. Tancar els ulls i descobrir una potència sense imatge, sense model de la qual no esperem que se’ns l’explique o intérprete. Si no que ens force a inventar des de la flexibilitat, sense dogmes ni sotmetiments temporals el seu sentir.

web

  • El teixit del món

El teixit del món podria definir-se com un itinerari per uns llocs determinats associats a l’eremitisme rupestre. Trobarem o descobrirem en aquest itinerari la presència de l’absència, com ho és i serà la nostra en aquest teixit del món extens que habitem tots. Què és el que queda ací, en eixe lloc, tomba, temple, llavor…bol. Què va quedar o quedarà en altres memòries, en eixe espai que abans va ser habitat.

Julián Valle ha dibuixat aquests “contenidors”, edificis perforats en la roca, camins i recipients tallats, o necròpolis. També ha modelat objectes que semblen formar part, o prenen aspectes d’aquests llocs, i aquests són els que ací presentem dins del projecte AVAN01. Hi ha uns altres que miniaturitzen aquests espais, o els recreen. Des de fa anys ha freqüentat aquests espais de l’eremitisme rupestre que són origen d’aquest projecte. Li atrau la seua pobresa material, el desconeixement dels seus usos concrets, o les marques de la seua talla com a signes agrupats, com un mantra petrificat.

Li atrau eixa tosquedat, aqueixa potència simbòlica. I especialment el ser construccions de les quals a penes queda memòria. Què és la memòria? Memòria en la foscor, dins de la roca, a la calor de la terra. I eixa llum que talla les ombres des de l’entrada, des de la boca. Aqueixa que sembla parlar-nos des del buit, penombra pètria, medul·la que anomenem ànima de les coses. Parla de la dissolució i de la memòria que veiem transformar-se, fluir o desaparéixer.

El teixit del món, Julián Valle.
El teixit del món, Julian Valle.

web

No tindre rumb no és no tindre criteri ni intenció. El que la Síndrome Kessler interroga és sobre la possibilitat de mobilitzar i distribuir l’experiència i les formes de producció simbòlica contemporànies. Actualment, qualsevol activitat genera un munt de continguts, una quantitat exponencial de materials que acabaran formant part del fem sideral. Síndrome Kessler és una línea editorial que aspira a convertir el fem que no ens deixa respirar en una creixent biblioteca de l’imprevisible que ens espente a pensar.
  • Se’ns escapa el present

Pensar les noves estructures tecnològi-ques, socials, culturals, que ens sobrevenen va més enllà d’entendre lògicament. Que passa-ria, sí valorarem allò que sentim, quant fem ús d’aquestes tecnologies? Podríem així discer-nir els sistemes que ens estan transformant? Quines seran les nostres actituds en relació amb aquest nou fet social?

Valga aquesta acció tant per obrir es-pais com per a impugnar-los. Tot i que a la
fi, això sí, posen en dubte aquests horitzons d’intel·ligència col·lectiva; com a nou pa-radigma salvífic, on ja no es posa el cos i, on només podem pensar-nos des de la distància connectada en una realitat fragmentada.

Aquest llibre començà a l’IES Maestrat, de Sant Mateu. Terres del Baix Maestrat amb alumnes de Traiguera, Sant Rafel, Salzadella, Catí, Cervera, Canet lo Roig, Les Coves de Vinromà, Tírig, Xert, La Jara i Sant Mateu. L’ac-ció va consistir en tancar-nos a una aula sense llum i silenci, per fer una conversa des dels dispositius electrònics que disposaven a mà (telèfons). No hi havia temàtica proposta ni objectiu de moderació. Sols dues premisses: silenci i moure en escoltar una palmada.


Una vegada acabada la sessió de 60’, s’ha editat tot allò que havia sigut escrit (textual-ment o simbòlicament) i ho diferenciarem per a fer un índex temàtic i de derives i ho hem convertit en aquest llibre.

Gràcies a:
Camila Barboza, Paula Barceló, Patrícia Fleaca, Anaïs Gil, Oualid Hanki, Nerea Llopis, Pere Monserrat,  Madyha Sadiki,  Abraham Uris,  Tamara Balaguer, Marina Barberá, Carla Beltrán
Alba Besalduch,  Maria Blanca Bucaciuc, Simona Ciuraru, Aarón Martín, Núria Martínez, Delia Mirita, David Tàrrega, Mikaela Valencia, Yeray Hernández, Mamen Rodríguez.

Síndrome Kessler.
Síndrome Kessler.

Conversa

Julian Valle.
Juanjo Clausell Gamón (Castelló de la Plana, 1978). El seu primer contacte professional amb el món de l’art té lloc a Alemanya l’any 2006. Arran de l’obtenció d’una beca del Programa Argo, treballa com a dissenyador web i assistent de producció per a artistes de la galeria Eigen+Art de Berlín. Des de llavors manté col·laboracions amb artistes de diferents procedències.
El museu paleontològic Juan Cano Forner constitueix la millor col·lecció museogràfica privada visitable de la Comunitat Valenciana. Aquesta formada per una gran varietat de grups fòssils tant marins com continentals, on destaquen per la seua grandària i preservació els ammonoideos i nautiloideos. Els fons representen tots els períodes geològics principalment el Mesozoic i Cenozoico de les comarques castellonenques d’on prové part dels fòssils. La visita guiada al museu és molt recomanable tant per la varietat i preservació dels fòssils com per la didàctica visita que realitza el seu director Juan Cano.

La màquina del bucle

Timothy Morton en el seu llibre ¨Ecologia Oscura¨, ens posa front a un espill en el qual el reflexe que ens retorna hi ha un monstre i a la fí discernim que nosaltres som el cono del seus ulls.
Ell assenyala que la agricultura ha sigut la primera màquina abans que la maquinaria de l’era industrial. La producció agrícola ha empobrit mitjançant eixa idea de eliminar la por, l’ansietat i les contradiccions que s’han generat entre allò humà i no humà, durant dotze mil anys mitjançant la lògica de la tècnica, reduint l’existència a quantitat. L’agrologistica va sorgir fa dotze mil cinc cents anys, en un canvi climàtic i que va propiciar un canvi de societat cazadora recolectora cap a la agricola (i que Morton anomena agrologistica). Ara el seu programa domina tot el planeta, alterant la nostra percepció dels fets, ja que no ho intuim com algo que ve, sino que ja forma part de nosaltres, actua com des de la nostra pròpia estructura de pensament.
Entendre que ha passat en la diversitat de formes de vida pot mostrar-nos que qualsevol forma de vida té un món. I és ara després de temps recluïts, temps de pandemia, de rostres sense cara que he sentit l’efectivitat d’eixe programa agrologistic, eliminant qualsevol forma de vida debilitada.

web

Parisu Rural és un projecte col·lectiu d’art i preservació de la tradició agropecuària a la Vall de Boiges, Villaviciosa, Astúries. En ell, de manera bianual, es desenvolupa aquesta biennal d’art amb accions participatives en les quals es desenvolupen tallers comunitaris amb les persones que allí habiten de les labors pròpies del camp, (sega, apicultura, cuina, etc.), tallers artístics (estimació, art d’acció, etc.) i intervencions artístiques efímeres per artistes locals, nacionals i internacionals.
  • Canto a la Faba
“Dis-me i ho oblide, ensenya’m i ho recorde, involucra’m i ho aprenc.” Benjamin Franklin. Existeixen dos eixos dins d’aquest projecte: La reflexió del treball cooperatiu i del pro comú en l’acció col·lectiva de sembra, i la creació efímera d’una instal·lació. Dins de la nostra proposta, l’experiència quotidiana de l’acte de plantar, i des de les llavors saludables que es relacionen amb el camp, el cos, l’espai i amb l’arquitectura. En aquest treball explorem la transmissió de coneixement oral, amb algunes accions quotidianes de l’agricultura per a tractar de revelar el sentiment de buit que comporta l’absència de sentit del coneixement de les tradicions orals, i de les coses. Repensem espais en una narrativa des de l’íntim, descontextualitzar accions que porten a l’espai públic, per a provocar algun tipus de reacció, on l’espectador siga partícip actiu, i re-significar la terra, la sembra, amb obertura a una infinitat de lectures.
Paraisu Rural.

Guions de La Mata

El projecte es la pràctica d’un estar juntes on s’ha anat orientant de forma pràctica, materials i expressions a un grup de gent del poble per a pensar expresivament i representar de manera més poètica allò que sent a l’hora de saber-se de La Mata; més enllà de conceptes, limitacions identitàries o lamentacions psicosocials i així després poder compartir aquests GUIONS als carrers de la Mata.

Els guions són una mena de penons on es relata la vida d’algun il·lustrat o Sant. En aquest cas hem aprofitat aquest referent popular per a fer-lo servir de marc expressiu.

Guions de La Mata.
Participen amb guions: Xelo Garcia, Arantxa Vivas, Alba Calvo i David Ferreres, Julia Lugo Cid, José Riera Martí i Joan Riera Lugo , Roser Cid Matalí, Aroa Castel Moralla, Maria Edilia Coronat Gómez, Ariana Draghici Ioana, Miguel Querol Querol, Mònica Segura Garcia, Grup de Dones de la Mata , Elia Calvo Riera, Montxo Monfort, Rosi Folch Guardiola, Manuel i Bruno Montserrat Piquer, Elvira Castell Tena, Concha Castel Valles , Marisa Grifo Ortuño, Paqui Martínez Alvarez i Sandra Sales Martínez, Dulce Guarch, Andres Montserrat Castel, Pilar Zapater Ejarque, Joaquina Monfort Martí, Anna Rodriguez, Isaac Mestre Pechoabierto , Xavi Prudencio Fabregat, Raul Iount Giuran, Nely Balciauskyte , Javi Monserrat Castell, Paula Soro, Aina Escarrà,, Julia Escarrà, Jana Soro i Berta Escarrà.
Guions de La Mata.

Manduca

La pràctica artista durant temps s’ha anat preguntant la funció de la seua pràctica i el sentit social d’aquesta. Les peces de Manduca, d’alguna forma, desorienten: i deixen encara més confusió si volem trobar-hi raó. Manduca és immanència: allò intrínsec de qualsevol activitat humana feta per a u mateix, sense concessions; lluny de la cerca d’unatranscendència.

Manduca ha sigut un home de poble, o com algun amic l’anomena “Un fester sense comparsa”. El seu imaginari, col·lapsat de referències meteorològiques i locals, sols li ha parlat a ell… i ara a vosaltres.

 

Una força desbocada, que va descobrir la solitud a les muntanyes on va treballar de guarda forestal, i on va descobrir els seus instints més originaris. Promotor de corregudes de bous entre altres tantes faenes. I com explica Salvador Molla, que va rescatar aquestes peces: “Va ser tant apassionat que els esforços del seu treball no els va veure mai compensats”.

 

Però amb el temps, el poble d’Ontinyent –i per transmissió popular– acabà fent d’ell un referent de la festa. Ara, Manduca també ix com a cap gros, tots els anys, a la festa gran d’Ontinyent.

Cabut de Manduca.
Manduca

Conversa

Què gestionar des de lo rural? María de Paraiso Rural, Mutur Beltz i Síndrome Kessler.

Allò que fem com algo més que un recurs

Hem heretat conceptes, camps, pràctiques, institucions de segles passats de quan es van crear universitats, teatres, museus, galeries, gustos, etc. On semblava que tot estava per fer. I ara som nosaltres aquells que s’imposen aquestes metodologies i aquests espais compartimentats que classifiquen com una forma d’aïllament i desactivació.
Les pràctiques artístiques de moltes de les dones que viuen a llocs al marge de les institucions acadèmiques han clasificat moltes d’aquests treballs com a artesanía, patrimòni o sols folklorista. Per això volem portar a més enllà eixos exemples d’una recuperació de la memòria o el patrimoni cultural. I és perquè volem posar al centre la seua dimensió tèxtil i creativa. Tot i sense deixar a banda el lloc des d’on es generen: l’espai domèstic i el compartir.
Fer cultura des dels marges de la visibilitat, promoure la cultura i el diàleg, amb els qui poden fer de la teoria una pràctica, promoure actituds i gestionar consciències.
Proposta Vilanova d’Alcolea:

Síndrome Kessler

web

No tindre rumb no és no tindre criteri ni intenció. El que la Síndrome Kessler interroga és sobre la possibilitat de mobilitzar i distribuir l’experiència i les formes de producció simbòlica contemporànies. Actualment, qualsevol activitat genera un munt de continguts, una quantitat exponencial de materials que acabaran formant part del fem sideral. Síndrome Kessler és una línea editorial que aspira a convertir el fem que no ens deixa respirar en una creixent biblioteca de l’imprevisible que ens espente a pensar.
  • Comptar allò incomptable

Tirar paradoxalment del fil per a aconseguir donar rellevància i apuntar el focus a com les dones intervenen, des de gestos insignificants com amassar les pastes o cosir, per a vincular la tradició popular a la lluita feminista i posar-ho al centre de la festa; sense espavents. Aquesta és una associació automàtica a les tasques, deures i obligacions de gènere que hui en dia encara perduren com a estigma i no com a potència, i que continua estant molt present i vigent en la societat. A més a més ha sigut, no sols a l’art sinó a la història escrita, una constant que s’ha de denunciar, qüestionar i transformar: l’amagament i el menyspreament de les virtuts, capacitats i creativitat de les dones només pel fet de ser-ho.

 

Primer amb les fotografies dels tapets, que són els teixits que cobreixen i protegeixen als cavalls durant la festa, i després amb la realització d’un exemplar nou de tapet, anomenat ‘Contar allò incomptable’, amb els noms de totes les dones i un home que han participat en la relació de tapets documentats. Ha portat a terme un treball documental, historiogràfic, creatiu i de forta càrrega afectiva. El treball de construcció d’un relat per mig de l’arxiu crea un solatge de consciència.

Síndrome Kessler.
Tapet, Vilanova d'Alcolea.

web

Nascuda a Gandia en 1979, inicia els seus estudis de Belles arts a la Facultat Sant Carles de València encara que els finalitza a Barcelona, en 2003 amb l’especialitat de Dibuix. Durant aquest període realitza una estada Erasmus a la ciutat de Brussel·les on adquireix coneixements d’il·lustració, que després aplicarà a tota la seua obra artística. Després de diversos anys dedicada al camp de la il·lustració infantil i a la docència, represa els estudis de Belles arts en 2013 per a realitzar el Màster de Producció Artística de la UPV.  Del seu període com a il·lustradora destaquen, entre altres, les publicacions “Àngels de nata” de Maria Josep Escrivà (Edicions 96) i “La Matinada clara” de Maria Cabrera (Editorial Accent). La seua carrera com a il·lustradora és àmplia i ha publicat tant en fanzines com en periòdics de tirada nacional com El País o La Vanguardia.
  • Cosits

Rep aquest nom degut a l’interés de l’artista per la por que provoca el cos de la dona en la societat i de com aquesta en resposta el cosifica. A través d’una sèrie de quaderns, instal·lacions i vídeo ens presenta les diferents herències que la societat patriarcal ha deixat marcades en el cos femení. Per a l’artista, el cos ha de deixar de ser el camp de batalla per a convertir-se en una arma contra el falocentrisme impost.

Per a això utilitza com a tècnica el collage juntament amb els cosits que realitza amb la màquina de cosir ja que aquesta representa la violència a la qual el cos de la dona és sotmés diàriament, no sols a través d’una brutalitat física sinó també una violència silenciosa i imperceptible que moltes dones han assimilat de manera perillosament natural.

Cosits, María Alcaraz Frasquet.

VÓRTICE PHOTO és una Agència Documental creada pels fotoperiodistes Alicia Petrashova i Pablo Parra. Desenvolupem reportatges documentals en equip fent ús de la fotografia, el vídeo, el periodisme i la investigació, per a crear projectes amb focus en diverses realitats socials.

Vórtice Photo
  • Elles prenen la paraula
“Elles prenen la paraula” és un projecte de fotografia documental que parla sobre la violència de gènere al Sud-est Asiàtic sense representar a les dones com a víctimes. Recull les històries de 4 dones immigrants de diferents generacions, totes refugiades a Tailàndia, que han sobreviscut a la violència domèstica. Els seus relats són un crit de resistència i esperança.

Des de les masades o des del tros es cridava Rihihiu per avisar que s’havia arribat a la llar, i que ja estaven disposats a fer la xerradeta o sortir a la fresca. El Rijijiu era un oferiment, un estat pacient per rebre l’altre. De la mateixa manera, el projecte Rihihiu neix com una crida a l’expressió a través de la recuperació de la memòria col·lectiva d’un poble que es va crear fa 300 anys al voltant de quatre masades primigénies.

Rihihiu és un crit de resistència, de goig, de supervivència, d’un jo sóc, perquè tu, a l’altra banda, m’escoltes. El Rihihiu és l’espai per conèixer la identitat dels nostres avantpassats des de les nostres coordenades presents, sense complexos per utilitzar l’herència per trair-la, honorar-la o fusionar-la amb les nostres dèries presents.

Entre les múltiples contradiccions entre la tradició i la contemporaneïtat, volem situar i celebrar les identitats femenines locals que no han estat mai relatades i mostrar-les des de l’expressió artística. Ens venen al cap les pubilles futbolistes, les infermeres caçadores, les cuineres curanderes. Així, la nostra intenció és abordar diferents temàtiques vinculades a les històries de vida, a la quotidianitat i a les manifestacions culturals locals amb una perspectiva de gènere.

 

La història de les seues impulsores, Zoraida Roselló i Anna Zaera, comença i continua en aquest poble del sud de Catalunya, que no té reconeixements, que no és pintoresc ni pioner. Elles dues, curioses i intrèpides assagistes del present, s’han retrobat trepitjant la terra dura que sembla que cruix i es desfà entre oliveres. Ara, després d’un any pandèmic, han compartit les ganes d’accionar-se i regalar al poble una nova capa de complexitat festiva. Tot caminant per aquests carrers de quadrícula oberta i igualitària típica d’assentament jove i sense cap encant, han decidit fer-ho. El Rihihiu és un homenatge a l’acceptació de tot el que som i a l’estima per totes i cadascuna de les nostres veïnes, les vives i les que, amb esperit, encara vagaregen per la plaça major. Com estimar allò que és teu? Com donar valor a l’herència i invocar-la de nou per fer-la present?

Taula Redona

Bordar, feminisme i cultura popular.
Maria Alcaraz, Sindrome Kessler, Rihihiu

Les cures, la sabiduria... Alteritats

Les altres persones com a diferents de la pròpia identitat. Portar ací la sabiduría es sustituir la pròpia perspectiva per la de l’altre. El ritual de la cura per a precipitar-nos i prendre consciència del punt de vista de l’altre, considerar-lo com a vàlid i tenir-lo present.
Impugnar eixa acceleració que genera comunitat sense comunicació i tornar als rituals que posen en valor el relat més enllà de l’obediència formal per l’altre: empatitzar. 
Proposta Vilafranca: 

Graham Bell Tornado

web

Artista transgènere, la pràctica transdisciplinària del qual, basada en la performance, inclou vídeo, música i art gràfic. Els seus projectes exploren les connexions entre el gènere i l’ecologia des d’una perspectiva queer. És doctora (en producció i investigació artística) i codirectora de l’espai d’art queer i outsider La Erreria (House of Bent) a Xàtiva.
Graham Bell Tornado.
  • Performance Com sanar.. (el Banc Mundial)

Com Sanar… (el Banc Mundial) és un ritual ecoqueer i participatiu, que es basa en la idea que els nostres líders i caps de multinacionals han perdut consciència que ells, com tots, són éssers orgànics i que dins porten un animal indefens, temorós i en perill d’extinció.

Els rituals tenen el poder de transformar a les persones que participen en ells i mitjançant l’ús d’uns pocs elements simples als quals s’atribueixen poders simbòlics, és possible incloure a tots els que són presents, implicant-los en l’acció que té lloc. Incloure aquests actes simbòlics en les nostres vides pot donar-nos un significat més enllà del consum passiu imposat per la societat.

El ritual està en constant evolució i sempre s’adapta al context. S’ha celebrat en places de pobles i ciutats, en conferències acadèmiques, discoteques, espais d’art i fins i tot, una vegada, en un olivar andalús!

El ritual és oficiat per Geyserbird (traducció: tio-tia/ocell) qui segueix la tradició dels xamans dos esperits, persones transgènere que combinen elements masculins i femenins en la seua personalitat i tenen una funció espiritual en les seues comunitats.

Graham Bell Tornado.

web

És docent, investigador i artista multidisciplinari. Treballa des de la intersecció de l’estètica, la filosofia i l’art, qüestions relacionades amb les arts populars, la imaginació social i l’experiència estètica. Ha treballat en contextos diversos i en institucions acadèmiques i artístiques nacionals i internacionals.
  • No som el poble que diuen que som

En el marc de la trobada Les cures, la sabiduria… Alteritats, l’artista compartirà part del projecte artístic ATENTA, realitzant una pràctica col·lectiva d’atenció creadora a l’espai Abadia Seven de Vilafranca. La mirada al passat sol ser condemnada com a reaccionària i conservadora i, bé per la inquietud que produeix el record o bé pels interessos en joc, al final sempre releguem els seus mons materials en relats patrimonials o identitaris. No obstant això, una atenció creadora ens permet experimentar la cultura material del passat en la seua obertura i inacabament, en la seua absoluta i radicalitat contemporaneïtat, portant-nos una història que potser no coneixíem o esperàvem, el futur anterior d’un món per il·luminar. Des d’aquest plantejament, Rafael també compartirà en forma d’instal·lació parteix de la seua investigació artística entorn dels amulets de la tradició popular peninsular anomenada No som el poble que diuen que som amb l’ambiciós desafiament d’invocar el poble que falta.

No son el poble que diuen que som, Rafael Sánchez-Mateos Paniagua.
No som el poble que diuen que som, Rafael Sánchez-Mateos Paniagua.

José Ferrer

web

Utilitza la fotografia com a eina per a comunicar i compartir emocions, que igual que els meus treballs, es van modelant segons cada episodi de la meua vida. Eina per a expressar records que a vegades no sorgeixen amb les paraules.
  • Les llàgrimes de Caront
L’hedonisme no ens parla del plaer pel plaer, sinó del plaer en absència de dolor. Conscient que el desig és enemic de la placidesa, ens impel·leix a buscar en la vida com a millor dita, l’absència de dolor, i com millor recompensa, el plaer de l’austeritat acompanyada. L’amistat és valor fonamental que propugnaven hedonistes com Epicur de Samos, per a qui la felicitat s’associa amb la tranquil·litat, l’assossec com a pràctica anímica en el qual l’ús de la raó disposa el convenient, allò que engendra dita sense albergar dolor durant el major temps possible. La ataraxia en la qual qualsevol persona migrant o no hauria de saber i poder viure. Un desig fet denúncia en l’obra de Jose Ferrer “Lágrimas de Caront”.

SEMBRAR MONS

Més enllà de la dualitat rural- urbà; viure ara als pobles de l’interior visibilitza una multiplicació d’interaccions que ens permeten fer un món i un viure autònom. Però, alerta! s’ha de pensar més enllà de producte d’innovació, promoció o originalitat.

Si ara mateix ens cremara la vida per dintre per no dir el que es, hauríem de saber explicar (d’explicar-nos) perquè ens hem quedat sense refugis des dels quals deixar passar el temps i sentir-nos vius per reconfigurar-nos, curar-nos, ressituar-nos. Encara que el nou retorn a la recerca de refugi en aquests últims mesos i sols ara des del sotmetiment administratiu ha generat un èxode des de les ciutats cap als pobles de l’interior; res ha canviat més enllà de l’oferta i la demanda.

Aquesta crisi sanitària (que ningú esperava) ha dibuixat un món que no sap escometre el seu esdevenir resolutiu carregat d’immediatesa i ¨salvense quien pueda¨.

Si mirem al nostre voltant tot està ple de refugiats sense refugi, Hem anat construint un món com espai d’exclusió i ara ens toca sembrar nous mons, reconstruir refugis per a una recuperació i recomposició diversa, complexa i canviant però des de l’art. Fent ho servir com a eina incompressible per a un món impenetrable.

Hem fet ja peus en aquella màxima progressista que som imparables, i que sobreviurem per damunt de qualsevol circumstància. Per això necessitem mirar-nos de front i des del territori que hi som, més enllà d’identitats concloses i arrelades fent possible la cosa insòlita, inquietant en definitiva; actiu.

Així com sostenir una memòria oberta i inspiradora. Una memòria capaç d’obrir-se cap a altres memòries encara fos des del dissentiment i la tensió. Una memòria ¨no patrimonialista¨ que ens permeta inventar la nostra relació amb el passat. Així poder mantenir la mirada d’un present que ja no necessita sols trobar en el passat l’autenticació per pensar un nou futur en comú.

Aquest projecte disemina, sembra en cinc pobles de l’interior de Castelló projectes que necessiten de la presència, la corporalitat de tots aquells que hi participen per arribar a pensar-se juntes. Celebrant-nos juntes des del ritual de la presència física on suspendre la producció de sentit constant sense comunitat.
 

Cartell AVAN 01, 2021.

El rostre de l’altre

Son moments en els que tot sembla explicat i allò que estem vivint com inevitable. Però així i tot allò que ens pertorba ho invertim i ho transformem en potència poètica d’exterioritat.

En aquests últims dies de reclusió i obediència, molta gent a mirat l’exterioritat com a refugi. Lloc des d’on acceptar els fets i pensar que tot va a tornar a la vella normalitat. Però no hi ha opció que sostinga exclusivament qualsevol experiència, sols des de allò cognitiu (reduir sensacions a continguts -llenguatge-). Però tampoc des de la idea de que una nova experiència des del goig ens revela altra vegada i des del desbordament afectiu, sensorial una nova forma de reformular allò que alguns ja han acceptat com a nova “normalitat”; “nova ruralitat”.

Proposta Forcall:

web

No tindre rumb no és no tindre criteri ni intenció. El que la Síndrome Kessler interroga és sobre la possibilitat de mobilitzar i distribuir l’experiència i les formes de producció simbòlica contemporànies. Actualment, qualsevol activitat genera un munt de continguts, una quantitat exponencial de materials que acabaran formant part del fem sideral. Síndrome Kessler és una línea editorial que aspira a convertir el fem que no ens deixa respirar en una creixent biblioteca de l’imprevisible que ens espente a pensar.
  • Rebent un rostre; exterioritats
L’espai està saturat. Està saturat d’informació i de comunicació que ens fan impossible, o quasi, pensar. Ja no hi ha espai lliure ni terres verges per conquistar. Ni tan sols hi ha molt a innovar. Només és possible la col·lisió. Fer un salt al buit per a xocar i obrir espais creant-los en les ruïnes, entre les quals permaneixem inutilitzats. A partir d’elles, i de les realitats concretes que s’exposen a aquest treball col·lectiu d’edició, i convertir el fem que no ens deixa respirar en una creixent biblioteca de l’imprevisible que ens espente a pensar. Un llibre de rostres d’un ramat a les muntanyes de Castelló des d’on esoltar, vorer i pensar sobre el pastoreig que s’ens revela més enllà de la paraula i la lògica productivista per a interpelar-nos
Síndrome Kessler, 2021.
Fotograma de Vídeo, Síndrome Kessler.
  • Una taula. Travessar multiplicats

Aquesta experiència es va realitzar en una escola pública als Ports de Castelló de la que formaven part d’una Escola Rural els poble d’Olocau del Rei, La Mata i Forcall.


Una “taula”; un espai. Una taula negra, buida i solitària esperant una acció que allibere sentit. Aquesta taula és un element disruptiu dintre d’un context carregat d’ordres, senyals, indicacions i signes hermètics de difícil comprensió que asseguren les ordenances.

La idea inicial va ser compartir taula i casa de cadascun dels alumnes amb un altre que per atzar li tocara. Aquest sorteig implicaria a dues persones que no haurien de coincidir ni en edat ni en localitat, cadascun d’ells estaria a l’escolta dels gustos en el menjar de l’altre, per a després preparar el menú i rebre-li a la taula; com si un dia de festa es tractara. Aquesta proposta es va haver de canviar per una acció més simbòlica que va derivar en aquest resultat, donat que alguns pares i mares i alguns mestres no aconseguiren fer-se-la seua. Tot el contrari dels xiquets, que es predisposaren ràpidament. Possiblement van prevaldre les lògiques administratives, les pors i fins a certs riscos pedagògics, que van fer replantejar el projecte. Tot i això, el projecte no es va paralitzar i el vàrem projectar cap a un altre lloc; això sí, en el mateix context.

Com apoderar-se de l’espai domèstic? Com podem obrir-nos des de la comensalitat cap a l’altre? Quins objectius tenen les diverses institucions que intervenen en la socialització de xiquets i xiquetes durant la comensalitat? Activar aquestes qüestions i obrir processos ens va permetre experimentar més enllà de ser només considerats ¨receptors passius¨.

Síndrome Kessler.
Síndrome Kessler.

web

Mutur Beltz és un projecte de vida de Joseba Edesa i Laurita Siles per a promoure l’ovella carranzana; actualment una espècie en perill d’extinció, de la mateixa forma que el propi ofici de pastor/a. Aquesta iniciativa local de la Vall de Carranza en Bizkaia, tracta de respondre des de l’agroecologia, la pràctica artística i el disseny a la pèrdua d’aquests sabers.

  • Tapís Mutur Beltz

Aquest tapís forma part del projecte creatiu en el qual actualment Laurita Siles es troba immersa. Partint d’un enregistrament de 1940 realitzada als Estats Units, d’una cançó popular basca titulada «Iruten har nuzu»; que tracta sobre el filat de llana. Al costat de quatre diversos conceptes: SOLEDAD, DONA, SOBIRANIA DE L’ALEGRIA i LLANA. Aquestes quatre paraules, aparentment inconnexes, naixen d’un relat creatiu narrat després de la cerca d’informació entorn de: els pastors bascos a Amèrica, la dona en la diàspora basca, etc Unint el treball teòric – pràctic que porta desenvolupant els últims anys entorn del món del pasturatge des de projecte Mutur Beltz, al costat dels sentiments oposats de l’actual pandèmia mundial del covid-19.

Tapís, Mutur Beltz.
Tapis, Mutur Beltz.
  • First championship Low Art – Industry:
    Mutur Beltz – Linz Textil Factory. Vídeo

Peça realitzada en l’estiu de 2017 durant la Residència artística «Shedding the skin. Bilbao-Linz. Mudant la pell». Recreant una linealitat sobre el treball de recerca desenvolupat fins hui entorn del projecte Mutur Beltz. Van proposar el terme anglés «putting-out system» (indústria domèstica) com a punt de partida per a treballar, entorn de premissa d’investigar les relacions entre les ciutats de Linz i Bilbao. Ampliant des de l’experimentació artística les narratives entorn de la figura de la dona hilandera en la seua història.


Laurita Siles s’endinsa en “Linz Tèxtil Factory”, una llegendària fabrica tèxtil fundada en 1838 a Àustria.Aquesta empresa és hui dia una de les pioneres en el sector.
Laurita apareix filant amb el seu fus llana carranzana envoltada de grans i innovadores màquines que filen a una velocitat desorbitada fibres sintètiques.

 

El naixement d’una indústria rural denominada «putting out system» (indústria domèstica) es va desenvolupar al marge de les reglamentacions gremials. Era una indústria de caràcter rural que conjugava el treball agrícola amb la manufactura casolana majoritàriament desenvolupada per dones i de caràcter tèxtil, amb la fabricació de mercaderies de llana o lli. De tal manera que les llauradores podien dedicar les seues hores lliures al treball de filar o teixir. Aquestes filanderes treballaven ocultes a les mirades alienes, tal vegada en la foscor de la nit.
Obtenien així uns ingressos complementaris que incrementaven el pressupost familiar. L’empresari els facilitava la matèria primera i l’instrumental necessari i recollia a domicili els productes elaborats o semi-elaborats. Per tant, no es desenvolupava en fàbriques. Aquest mètode productiu ha sigut cridat per diversos autors com «Protoindustrialització».

Fotograma del vídeo, Mutur Beltz.

Llorenç Barber

Llorenç Barber (Aielo de Malferit, 1948), un dels grans referents de l’experimentació sonora, protagonitza el retrobament entre el Museu Reina Sofia i la música en directe, en un concert a cel obert, per a “campanes volants” que, en oscil·lar, fan audible l’efecte Doppler. Barber és una peça clau en la difusió, estudi i reinterpretació de la tradició avantguardista des de fa més de quaranta anys. A més de la seua admiració pel dadaista francés Erik Satie i el compositor estatunidenc John Cage, destaquen els seus vincles tant amb el moviment Fluxus com amb el grup Zaj, al qual Barber va dedicar la seua tesi doctoral en 1978 en la qual aprofundeix en el binomi art-vida.
Llorenç Barber.
  • Concert d’esquellots
La cerca constant en la naturalesa vibratòria de les coses i l’anàlisi de la manera en què això es percep han portat a l’artista al que denomina una “auscultació de materials”. En les seues obres, aquesta experimentació es mou en un extens espectre d’escales, des d’una subtil i reduïda, com la que es presenta a AVAN, fins a fer sonar ciutats, des de diversos campanars. Llorenç Barber fara sonar el seu campanar portàtil dintre de l’esglèsia del convent que reb AVAN i des d’on fará sonar per mitjà de llargues cordes tota una instal·lació de campanes i esquellots penjats per fer vibrar l’espai.
Esquellots per a acció sonora, Llorenç Barber.

Miquel Àngel Marin

web

Músic d’interiors i d’exteriors. Concerts i música d’acció en països tan allunyats com Corea, Islàndia, Israel i tan pròxims com Sardenya (Itàlia), Portugal, Alemanya o França. Músic que toca amb cadira, dret, caminant, gita’t, arrossegant-se, en barca, dalt d’un arbre i d’altres figures. Quan el seu clarinet no sap qui és: es transforma en llapis i escriu, es transforma en intèrfon i parla i canta elèctricament, es transforma en aixada i xiula, es transforma en Charlot o Keaton i es pixa de riure, es transforma en trabuc i dispara boletes de paper, es transforma en globus i explota, es transforma en bou i emborna. La seva genealogia possible: Kurt Schwitters- John Cage- Harpo Marx- Josep Maria Ballarín-Mauricio Kagel- Lo Teixidor- Claudio Magris- Carles Hac Mor- Carles Santos- Peter Sloterdjik- Llorenç Barber- Wolfgang Meyer- Ester Xargay- Anne Dufourmantelle- Montserrat Palacios. 

Carles Andreu

Carles Andreu és un artista polifacètic que ha treballat sobretot en els camp de la música, la literatura i el cinema. Nascut a Sant Feliu de Llobregat l’any 1938, va marxar a París el 1962 després d’una experiència educativa frustrant. La seva afició a la poesia que havia descobert a Barcelona va prendre més força a Paris i es va complementar amb estudis de teatre i amb l’inici com a cantant de carrer, bàsicament per motius de subsistència. Van ser anys de gran activitat artística en els que va escriure nova poesia i una obra de teatre (que més tard va guanyar el premi “Gibert Jeune”). Amb l’experiència viscuda en la revolta del maig del 68 es va anar introduint en el cercles de cançó de protesta que a partir de 1974 van esdevenir la seva principal activitat. Això el va portar progressivament a practicar la improvisació amb músics de jazz i a cantar els seus poetes de capçalera (en català i castellà) tot inventant una nova manera d’interpretar els textos. Paral·lelament escrivia també guions de cinema i va presentar diversos muntatges teatrals.

El que va començar cantant a les cues dels cinemes de Paris per subsistir, va esdevenir una llarga carrera en el món de la música i el cant. Influït als inicis per la música i els cants populars, va evolucionar cap a la cançó compromesa a partir del cop d’estat de Xile, l’any 1973. Va pujar per primer cop als escenaris en actes de solidaritat amb el poble xilè i va consolidar la seva carrera de cantautor amb l’enregistrament de dos discos dedicats a la situació política espanyola. L’any 1974 va conèixer al pianista de free jazz François Tusques i va passar a col·laborar en els diversos projectes del músic per finalment entrar a formar part de la Intercommunal Free Dance Music Orchestra com a cantant improvisador. Tot seguit, en una evolució que mai va defugir el risc, va posar música a poetes com César Vallejo, Salvat Papasseit o Fernando Pessoa i va cantar textos de poetes sud-americans, les paraules d’Antoni Gaudi i també textos filosòfics que va complementar amb diversos espectacles d’activisme social i de la llengua. 

Fran Quiroga

Investigador transdisciplinar. Entre les seues línies de treball estan els encreuaments entre l’activisme, l’art, la participació social i els comuns. És llicenciat en ciències polítiques per la Universidade de Santiago de Compostel·la, amb estudis en universitats de Cork, Minho, la Corunya, o Granada i Màster en Tecnologies de la informació Va co-dirigir investigacions com Ruraldecolonizado, el Gabinete de Imaxinación Política, Festes Rares, el Programa de Estudos a Man Común (PEMAN), o el #salóndoMARCO. Va coordinar el projecte Naturalitzar-te a Guadalaviar (Terol) i va ser co-coordinador de Montenoso. També és mediador en Concomitentes amb el projecte Legado Cuidado.

Fran Quiroga.
  • La reina de l’antropocé

Mai abans havia provocat l’ésser humà tantes alteracions en el planeta com en els últims 200 anys. La intensificació del capitalisme, l’hiperconsum i la gran dependència de l’ús d’energies fòssils implica una crisi climàtica sense precedents o l’anomenada Sisena Extinció. L’antropocé o el Capitalocé, com ho anomena Dona Haraway, és considerat una nova Era planetària en la qual l’ésser humà és considerat un factor, quasi geològic, que és capaç d’alterar la vida del propi planeta.

Davant aquest ritme, la conseqüències seran devastadores, d’això ens alertarà la Reina de l’Antropocé, una persona arribada del futur, qui ens il·lustrara com és el futur a través d’una conversa que dilueix la relació espai temporal. Un diàleg, on des de l’humor, es transitarà per diferents marcs teòrics entorn de la necessitat de recuperar i custodiar la diversitat genètica de la varietats de llavors, l’ecologia de sabers o dels perills de l’ecofascisme, entre altres temes.

La reina de l'Antropocé.

Paquita Pallarés

Paquita Pallarés

Va nàixer i resideix a Forcall.
Des de ben menuda li naix dibuixar i pintar de forma nata. El betum de les sabates van ser les seues primeres pintures. De joveneta va poder estudiar als matins a l’escola de Mestria Industrial de Castelló les assignatures de pintura i dibuix i a la vesprada a un taller d’artista. Va tornar al poble, però el seu món creatiu no es va detenir. A través de diferents tècniques ha desenvolupat la seua expressió artística com la pintura a l’oli, la talla de pedra i de fusta. Però és més reconeguda per la seua obra sobre façanes de cases on crea escenes i bodegons fent ús de composicions en pedres.

Gràcia Barrue

Gràcia Barrue
S’aproxima a la fotografia primerencament, tafanejant amb els dibuixos que m’oferia el joc de llums i ombres sobre els objectes quotidians. Temps analògics de blanc i negre, on la penombra de la cambra obscura i l’alquímia feien emergir les imatges com a màgia. Des de fa uns anys, la cerca d’aprendre a contar històries amb les imatges m’ha fet participar en diferents cursos, tallers i seminaris. Portant-li en l’actualitat a experimentar la fotografia com el resultat de tot un procés intern.
  • Monastir
Monastir és un recorregut fotogràfic iniciat fa més de tres anys, fruit de les seues estades freqüents en el Monestir de Poblet, a Tarragona. Des d’una aproximació a l’entorn i al dia a dia del monestir, fins a arribar a la vida monàstica i el ritual de la vigília pasqual. Les imatges li proposen una reflexió interior a la bellesa i l’espiritualitat. L’entorn, la vida dins d’aquest espai i el temps marcat per l’any litúrgic en la Pasqua, són camí d’obertura cap a la transcendència de l’ésser humà.