Habitar els mons

El seu primer contacte professional amb el món de l’art té lloc a Alemanya l’any 2006. Arran de l’obtenció d’una beca del Programa Argo, Juanjo Clausell (Castelló) treballa com a dissenyador web i assistent de producció per a artistes de la galeria Eigen+Art de Berlín. Des de llavors manté col·laboracions amb artistes de diferents procedències.

El teixit del món podria definir-se com un itinerari per uns llocs determinats associats a l’eremitisme rupestre. Trobarem o descobrirem en aquest itinerari la presència de l’absència, com ho és i serà la nostra en aquest teixit del món extens que habitem tots. Què és el que queda ací, en eixe lloc, tomba, temple, llavor… Què va quedar o quedarà en altres memòries, en eixe espai que abans va ser habitat.

Julián Valle (Burgos) ha dibuixat aquests “contenidors”, edificis perforats en la roca, camins i recipients tallats, o necròpolis. També ha modelat objectes que semblen formar part, o prenen aspectes d’aquests llocs, i aquests són els que ací presentem dins del projecte AVAN01. Hi ha uns altres que miniaturitzen aquests espais, o els recreen. Des de fa anys ha freqüentat aquests espais de l’eremitisme rupestre que són origen d’aquest projecte. L’atrau la seua pobresa material, el desconeixement dels seus usos concrets, o les marques de la seua talla com a signes agrupats, com un mantra petrificat.

L’atrau eixa tosquedat, aqueixa potència simbòlica. I especialment el fet de ser construccions de les quals a penes queda memòria. Què és la memòria? Memòria en la foscor, dins de la roca, a la calor de la terra. I eixa llum que talla les ombres des de l’entrada, des de la boca. Aqueixa que sembla parlar-nos des del buit, penombra pètria, medul·la que anomenem ànima de les coses. Parla de la dissolució i de la memòria que veiem transformar-se, fluir o desaparéixer.

No tindre rumb no és no tindre criteri ni intenció. El que la Síndrome Kessler interroga és sobre la possibilitat de mobilitzar i distribuir l’experiència i les formes de producció simbòlica contemporànies. Actualment, qualsevol activitat genera un munt de continguts, una quantitat exponencial de materials que acabaran formant part del fem sideral. Síndrome Kessler és una línea editorial que aspira a convertir el fem que no ens deixa respirar en una creixent biblioteca de l’imprevisible que ens espente a pensar.

Se’ns escapa el present

Pensar les noves estructures tecnològiques, socials, culturals, que ens sobrevenen va més enllà d’entendre lògicament. Què passa-ria si valorarem allò que sentim, quan fem ús d’aquestes tecnologies? Podríem així discernir els sistemes que ens estan transformant? Quines seran les nostres actituds en relació amb aquest nou fet social?

Valga aquesta acció tant per obrir espais com per a impugnar-los. Tot i que a la
fi, això sí, posen en dubte aquests horitzons d’intel·ligència col·lectiva; com a nou paradigma salvífic, on ja no es posa el cos i, on només podem pensar-nos des de la distància connectada en una realitat fragmentada.

Aquest llibre començà a l’IES Maestrat, de Sant Mateu. Terres del Baix Maestrat amb alumnes de Traiguera, Sant Rafel, Salzadella, Catí, Cervera, Canet lo Roig, Les Coves de Vinromà, Tírig, Xert, La Jara i Sant Mateu. L’acció va consistir a tancar-nos a una aula sense llum i silenci, per fer una conversa des dels dispositius electrònics que disposaven a mà (telèfons). No hi havia temàtica proposta ni objectiu de moderació. Sols dues premisses: silenci i moure en escoltar una palmada.

Una vegada acabada la sessió de 60’, s’ha editat tot allò que havia sigut escrit (textual-ment o simbòlicament) i ho diferenciarem per a fer un índex temàtic i de derives i ho hem convertit en aquest llibre.