Vilanova d'Alcolea
Allò que fem com algo més que un recurs
Hem heretat conceptes, camps, pràctiques, institucions de segles passats de quan es van crear universitats, teatres, museus, galeries, gustos, etc. On semblava que tot estava per fer. I ara som nosaltres aquells que s’imposen aquestes metodologies i aquests espais compartimentats que classifiquen com una forma d’aïllament i desactivació.
Les pràctiques artístiques de moltes de les dones que viuen a llocs al marge de les institucions acadèmiques han classificat molts d’aquests treballs com a artesania, patrimoni o sols folklorista. Per això volem portar a més enllà eixos exemples d’una recuperació de la memòria o el patrimoni cultural. I és perquè volem posar al centre la seua dimensió tèxtil i creativa. Tot i sense deixar a banda el lloc des d’on es generen: l’espai domèstic i el fet de compartir.
Fer cultura des dels marges de la visibilitat, promoure la cultura i el diàleg, amb els qui poden fer de la teoria una pràctica, promoure actituds i gestionar consciències.
Maria Alcaraz Frasquet
Nascuda a Gandia, inicia els seus estudis de Belles Arts a la Facultat Sant Carles de València encara que els finalitza a Barcelona, en 2003 amb l’especialitat de Dibuix. Durant aquest període realitza una estada Erasmus a la ciutat de Brussel·les on adquireix coneixements d’il·lustració, que després aplicarà a tota la seua obra artística. Després de diversos anys dedicada al camp de la il·lustració infantil i a la docència, represa els estudis de Belles arts en 2013 per a realitzar el Màster de Producció Artística de la UPV. Del seu període com a il·lustradora destaquen, entre altres, les publicacions “Àngels de nata” de Maria Josep Escrivà (Edicions 96) i “La Matinada clara” de Maria Cabrera (Editorial Accent). La seua carrera com a il·lustradora és àmplia i ha publicat tant en fanzins com en periòdics de tirada nacional com El País o La Vanguardia.
Cosits
Rep aquest nom degut a l’interés de l’artista per la por que provoca el cos de la dona en la societat i de com aquesta en resposta el cosifica. A través d’una sèrie de quaderns, instal·lacions i vídeo ens presenta les diferents herències que la societat patriarcal ha deixat marcades en el cos femení. Per a l’artista, el cos ha de deixar de ser el camp de batalla per a convertir-se en una arma contra el falocentrisme impost.
Per a això utilitza com a tècnica el collage juntament amb els cosits que realitza amb la màquina de cosir ja que aquesta representa la violència a la qual el cos de la dona és sotmés diàriament, no sols a través d’una brutalitat física sinó també una violència silenciosa i imperceptible que moltes dones han assimilat de manera perillosament natural.
Síndrome Kessler
No tindre rumb no és no tindre criteri ni intenció. El que la Síndrome Kessler (País Valencià) interroga és sobre la possibilitat de mobilitzar i distribuir l’experiència i les formes de producció simbòlica contemporànies. Actualment, qualsevol activitat genera un munt de continguts, una quantitat exponencial de materials que acabaran formant part del fem sideral. Síndrome Kessler és una línia editorial que aspira a convertir el fem que no ens deixa respirar en una creixent biblioteca de l’imprevisible que ens espenta a pensar.
Comptar allò incomptable
Tirar paradoxalment del fil per a aconseguir donar rellevància i apuntar el focus a com les dones intervenen, des de gestos insignificants com amassar les pastes o cosir, per a vincular la tradició popular a la lluita feminista i posar-ho al centre de la festa; sense espavents. Aquesta és una associació automàtica a les tasques, deures i obligacions de gènere que hui en dia encara perduren com a estigma i no com a potència, i que continua estant molt present i vigent en la societat. A més a més ha sigut, no sols a l’art sinó a la història escrita, una constant que s’ha de denunciar, qüestionar i transformar: l’amagament i el menyspreament de les virtuts, capacitats i creativitat de les dones només pel fet de ser-ho.
Primer amb les fotografies dels tapets, que són els teixits que cobreixen i protegeixen als cavalls durant la festa, i després amb la realització d’un exemplar nou de tapet, anomenat Comptar allò incomptable, amb els noms de totes les dones i un home que han participat en la relació de tapets documentats. Ha portat a terme un treball documental, historiogràfic, creatiu i de forta càrrega afectiva. El treball de construcció d’un relat per mitjà de l’arxiu crea un solatge de consciència.
Vórtice Photo
Agència Documental (Alacant) creada pels fotoperiodistes Alicia Petrashova i Pablo Parra, els quals desenvolupem reportatges documentals en equip fent ús de la fotografia, el vídeo, el periodisme i la investigació, per a crear projectes amb focalitzats en diverses realitats socials.
Elles prenen la paraula
Projecte de fotografia documental que parla sobre la violència de gènere al Sud-est Asiàtic sense representar a les dones com a víctimes. Recull les històries de quatre dones immigrants de diferents generacions, totes refugiades a Tailàndia, que han sobreviscut a la violència domèstica. Els seus relats són un crit de resistència i esperança.
