Els malestars que afecten la societat rural actual no es poden comprendre ni abordar només des de les lògiques tradicionals de patrimoni, turisme o serveis bàsics. Sovint, aquestes mirades parteixen d’un relat institucional que tendeix a fixar el món rural en un estat estàtic o de mera conservació. Aquest enfocament, tot i que pot ser necessari en alguns contextos, invisibilitza les tensions vives, la fragilitat dels vincles i la complexitat emocional que travessa moltes comunitats.

Parlar de malestars no és fer un diagnòstic clínic, sinó obrir un espai per mirar el que sovint es reprimeix o es maquilla: la soledat, el cansament, la sensació de buit, el conflicte intergeneracional, la desconnexió simbòlica, les relacions trencades. Malestars que es manifesten també als cossos: en forma de contractures, de postures tancades, d’esgotament invisible. Com deia Antonio Méndez, només si ens atrevim a confrontar la vulnerabilitat podrem generar transformacions profundes. I, com recorda Remedios Zafra, aquest malestar que incomoda pot ser també una força que mou, que desajusta, que obre escletxes.

Compartir malestars no significa quedar-se en la queixa, sinó reconèixer-los com a experiència comuna i explorar formes de canalitzar-los col·lectivament. És posar nom a allò que ens travessa per desactivar la culpabilització individual i començar a construir una comprensió compartida del que ens passa. Això és especialment urgent amb els joves que viuen als pobles però no se senten part del seu relat, immersos en altres codis i representacions que sovint són ignorades o criminalitzades. Obrir espais on puguin expressar el seu malestar, els seus desplaçaments i les seves ruptures és essencial per imaginar una ruralitat que no excloga el futur.

Explorar, doncs, és l’altra cara d’aquest procés. Explorar com el cos pot expressar allò que no té paraules. Explorar maneres d’estar junts des del dolor i no només des del record. Explorar les plantes, les cuines, els sabers menuts com espais on el coneixement i la cura es teixeixen sense grandiloqüència. Explorar la negativa —com proposa Zafra— no com un rebuig, sinó com un sí a una altra forma de vida: menys productiva però més plena de sentit.

Per això és imprescindible pensar el món rural des de la contemporaneïtat, no com un decorat que cal preservar, sinó com un espai en disputa, en moviment, obert al conflicte i a la creació. Les pràctiques artístiques poden obrir aquest camp d’exploració: no com una solució, sinó com una eina per a la imaginació col·lectiva. Espais on la vulnerabilitat no s’amaga sinó que s’escolta, on el malestar es transforma en pregunta i el territori deixa de ser un lloc tancat per esdevenir un lloc per fer-se, per fer-nos.

Compartir malestars, explorar és, en el fons, una invitació a deixar de sostenir el relat que tot va bé, per començar a caminar plegats cap a formes de vida més habitables, més justes i més sinceres.