Vilanova d'Alcolea
La tendresa com a pràctica
Remedios Zafra
«El malestar bo… no hi ha consciència que ens replantege el nostre lloc en el món que no vaja precedida d’un cert trasbals, d’una certa pertorbació.»
Hi ha llocs on la vida es desplega amb més fragilitat, i és precisament allà on la tendresa pot esdevenir una pràctica radical. En molts pobles, les extensions mecàniques —com caminadors, cadires de rodes, carrets de la compra o cotxets infantils—, sovint desatesos, dibuixen coreografies quotidianes que connecten vides que d’altra manera potser no es mirarien.
Aquestes trobades aparentment mecàniques són, en realitat, formes d’escolta activa i de reconeixement mutu. Les generacions envellides hi poden llegir un desig de continuïtat, una esperança de relleu; i els nouvinguts hi troben un lloc on arrelar, un gest que els diu que són part de la comunitat. Així, la cura deixa de ser un acte individual i invisible per convertir-se en una pràctica col·lectiva, en una política del quotidià que sosté i renova els vincles.
La manca de reconeixement de les cures —tant materials com afectives— és un dels malestars més profunds de la ruralitat contemporània. I, juntament amb la manca d’alteritat, posa en risc la riquesa i sostenibilitat de la vida compartida.
Les pràctiques artístiques, per la seva capacitat de visibilitzar allò que sol restar a l’ombra, poden convertir aquests gestos en actes de resistència i transformació: fer visibles les vides, els ritmes, les necessitats; reivindicar el dret a dependre, a ser cuidat i a cuidar. En aquest context, l’art esdevindrà un pont d’interdependència, on la convivència no s’imposa sinó que es negocia, s’escolta i es construeix a través de la presència compartida.
La ruralitat no serà només un lloc per conservar, sinó un espai viu on la tendresa sigui el llenguatge comú i el motor d’una comunitat que es refà, dia rere dia, a través de les seves fragilitas.
‘La tendresa com a pràctica artística’ de Maria Avariento
El projecte observa els trajectes quotidians de dues generacions en un poble menut: els xiquets i els jubilats. Sobre un plànol, es dibuixen les línies recorregudes cada dia, fent visibles coincidències
i absències. Els camins travessen els mateixos espais, però les relacions circulen en paral·lel.
Les obres mostren com la convivència no sempre implica reconeixement mutu i com les rutines, els silencis i les absències revelen fragilitats en els vincles comunitaris.
Fins el 6 de gener 2026
Lloc: Caseta de la Bàscula
Horari de visita: Cita prèvia en l’Ajuntament
Passejada i Proposta de mediació de Marga Cinto i Joan Monfort
Els mapes i els relats no sols tracen recorreguts físics, sinó també memòries incompletes, records que s’entrecreuen sense sempre coincidir. Un recorregut acompanyades pel veïnat, per redescobrir el poble i la seua memòria viva a través dels espais i la connexió entre generacions.
María Avariento
(Vilanova d’Alcolea)
Artista i professora Ajudant Doctora a la Universitat Jaume I, especialitzada en didàctica de l’expressió plàstica. Doctora en Educació (Excel·lent Cum Laude), llicenciada en Belles Arts (UPV), Màster en Edició d’Obra Gràfica (EASDC) i Màster de docència en l’especialitat de Dibuix. Forma part del grup de recerca RAVE i col·labora en projectes d’innovació educativa i cultural.
Combina la docència amb una pràctica artística centrada en el gravat i la ceràmica, on explora la relació entre obra, context i experiència. Participa en exposicions i projectes col·laboratius que integren art i educació, i orienta la seua recerca cap a metodologies basades en les arts, com l’a/r/tografia, amb interès pels estudis de gènere i el context social.
Instagram: @maria.avariento
La tendresa com a pràctica artística
L’obra observa els trajectes quotidians de dues generacions en un poble menut: els xiquets, amb els seus carros o bicicletes, i els jubilats, amb els seus caminadors. Sobre un plànol del nucli urbà, un acetat transparent dibuixa les línies que recorren cada dia, fent visibles coincidències i absències.
Els camins travessen els mateixos espais, però les relacions circulen en paral·lel. En una visita dels jubilats a l’escola, un comentari aparentment ingenu —“No conec a ningú de vosaltres”— posa en evidència un malestar més profund: conviure no sempre genera reconeixement mutu, i allò compartit pot resultar alhora estrany.
La peça incorpora també una dimensió sonora: les converses gravades amb veïns del poble giren entorn dels espais de joc i de com els xiquets se’ls inventen davant la manca d’entorns que desperten el seu interès i fomenten la seua imaginació. Aquestes veus revelen la importància de les rutines menudes i de la creativitat per habitar el territori.
Aquesta cartografia generacional no busca reparar ni conciliar, sinó assenyalar els desajustos que habiten el quotidià: les trobades que no arriben a produir-se, els silencis que persisteixen en els espais comuns. Les línies i trajectes revelen tensions discretes entre presència i reconeixement, entre proximitat física i distància afectiva.
El treball fa emergir la fragilitat dels vincles i la soledat latent en un poble que, tot i les seues nombroses activitats festives i culturals, mostra intervals de desconnexió. Els mapes i els relats no sols tracen recorreguts físics, sinó també memòries incompletes, records que s’entrecreuen sense sempre coincidir.
Cartografia generacional
Aquesta obra traça una cartografia dels moviments quotidians de xiquets i majors al poble. A partir de dues preguntes senzilles —Quin és el recorregut que més fas en el teu dia a dia? i Per on t’agrada eixir a caminar, passejar o jugar?— es construeix un mapa col·lectiu sobre acetats transparents.
Les línies blanques representen els trajectes dels més menuts; les línies marrons, els dels jubilats. Superposades sobre el plànol del nucli urbà, fan visibles coincidències, absències i desconnexions que travessen la vida compartida del poble.
Brodant el camí
A partir de les mateixes preguntes —Quin és el recorregut que més fas en el teu dia a dia? i Per on t’agrada eixir a caminar, passejar o jugar?—, els trajectes es transformen en fils brodats sobre un bastidor.
La peça es construeix de manera col·lectiva: la caixeta amb el material passa de mà en mà, com ho feien abans les capelletes, fins que l’obra quede completada. Cada puntada afegeix una memòria al teixit, convertint els camins en una trama comuna.
Memòria en joc
Un passeig continu pel poble es combina amb les veus de veïns i veïnes de diferents generacions, que relaten anècdotes vinculades al joc i als espais que han ocupat al llarg del temps.
La imatge recorre els carrers mentre l’àudio evoca records i vivències, fent visibles les formes en què la imaginació ha transformat els espais quotidians. El contrast entre el trajecte visual i els relats orals assenyala les discontinuïtats entre presència i memòria, entre els llocs físics i les històries que hi perduren.
MEDIADORES: Marga Cinto i Joan Monfort
COL·LABORADORES: Llar de jubilats; CRA Trescaire: alumnat i professorat d’infantil i primària; Grup de manualitats; i els veïns i les veïnes: Rosa Saura, Tica Saura, Tomàs Montañés, Adrià Montañés, Pol Montañés, Siena Montañés, Marta Rambla, Adrián González, Mateo González, Maria Vilarroya, Edu Radiu, Gerard Radiu, Sofia Bort, Jorge Llinares, Ivet Llinares, Lluc Llinares, Alexis Rambla, Idaira Rambla, Saray Martínez, Manel Martínez, Francisco Oller, Pau Oller, Blanca Oller, Manolo Solsona, Carla Romero, Nagore Boix, Gal·la Boix, Jaume Solsona, Pepe Solsona, Teresa Avariento, Mariona Saura, Roger, Joan Ostal, Adrià Ostal, Unai Calduch, Noa López, Aurora Saura, Leire Bort, Abril, Vera, Rocío Traver, Iago Henrique, Karol Enciso, Alex Martínez, Ferran Díaz, Marc Ferreres, Sofia García, Ainhoa García, Tanit Izquierdo, Víctor Saura, Pablo Solsona, Joana Solsona, Carlos Bellés, Tomàs Saura, Javier Llombart, Arturo Saura, Rosa Rambla, Clari, Tere Albella, Antonia, Tere, Otilia Rambla, Rogelio Bellés, Pepe Solsona, Milia.
