Despatrimonialitzar allò patrimonialitzable
Compartir coneixement
Durant l’encontre comptarem amb la presència de diversos pensadors, qui amb les seues recerques, reflexionen de manera crítica i exploren els límits d’aquesta ‘patrimonialització’, reconeixent la diversitat i complexitat de les narratives que l’envolten.
AVAN proposa explorar els canvis que estan donant forma a noves formes de concebre, preservar i compartir el patrimoni cultural dins de la contemporaneïtat.
Aquest moments de compartir coneixement, enriquixen des d’altres punts de vista teòrics i pràctics les propostes presentades, qüestionant i transformant la noció de patrimoni cultural des dels seus fonaments, alhora que faciliten el reconeixement del paper de l’art com a mitjà d’expressió i reivindicació. Les pràctiques contemporànies poden contribuir a la preservació de la memòria col·lectiva i a la valoració de la diversitat cultural, fomentant així una apreciació més dinàmica i enriquidora del patrimoni cultural.
Agustín Pérez Rubio
(València, 1972)
És historiador, investigador, docent i comissari amb una extensa trajectòria que abasta prop de 200 exposicions en museus d’Amèrica Llatina i Europa. Actualment, és el comissari del Pabelló Espanyol a la Biennal de Venècia (2024), on presenta el projecte Pinacoteca Migrante de Sandra Gamarra Heshiki. Anteriorment, va ser comissari de la 11a Biennal de Berlín (2018-20) i del Pabelló de Xile a la 58a Exposició Internacional de Venècia (2019). També va exercir com a director artístic del MALBA a Buenos Aires (2013-18) i comissari cap del MUSAC a Lleó (2002-13).
Compartir coneixement amb Agustín Pérez Rubio – Descolonització des de la pràctica artística.
La descolonització dels museus es fa cada cop més necessària en la nostra societat actual. És essencial qüestionar la legitimitat d’aquestes institucions per narrar històries silenciades i considerar la restitució de peces culturals a les seves comunitats d’origen. L’art pot jugar un paper fonamental com a mitjà d’expressió i reivindicació, ja que pot deconstruir narratives i obrir nous sentits. Repensar els museus implica transformar les narratives que sostenen i incorporar veus diverses que reflecteixin la nostra societat, compromettent-se amb la justícia social i la diversitat.
Com podem garantir que les narratives dels museus reflecteixin la diversitat cultural i les veus de les comunitats marginades?
Daniel Palacios
(Móstoles, 1991)
Investigador postdoctoral a la UNED, amb experiència prèvia a Birkbeck College, University of London. Es va doctorar a la Universität zu Köln com a investigador Marie Curie i forma part del projecte NECROPOL de la Universitat de Barcelona. La seva recerca se centra en memòria i patrimoni, combinant la formació en desenvolupament cultural comunitari a Santiago de Cuba i polítiques culturals a Belgrad. Destaca entre les seves publicacions Making Monuments from Mass Graves in Contemporary Spain (AUP, 2024) i De fosas comunes a lugares de memoria (CEPC, 2022), premiat pel Memory Studies Association.
Compartir coneixement amb Daniel Palacios – Memòrials i patrimonialització popular.
La memòria històrica dels monuments dedicats a les represaliades per Franco és fonamental per reconèixer i dignificar les veus que han estat silenciades. La patrimonialització d’aquests monuments no només representa una reivindicació del passat, sinó que també actua com un mecanisme de compensació en la lluita per la història. No obstant això, és essencial explorar els límits d’aquesta patrimonialització, reconeixent la diversitat i complexitat de les narratives que l’envolten. A través d’un diàleg obert, podem buscar alternatives i solucions per superar les perspectives conservadores que no legitimen la diversitat inherent a les diferents propostes i processos de memòria.
Josep Juan Segarra
(La Ràpita, 1984)
Periodista i Antropòleg llicenciat, mestre i doctor. Participa en diferents organitzacions i moviments socials. Membre fundador de l’Associació Sediments. Coordina la recerca i la difusió sobre sediments i sobre barraques. Ha coordinat l’edició de llibres on ha aportat una part de l’autoria: “Terra presa. Per una nova política de sediments” (Beca de recerca Fundació Duran Martí); “Riu de xocolate/Riu amunt, riu avall”; “La gran riuada”; ‘ Periples’ (poesía); ‘Barraques 2100, passat, present i futur d’una arquitectura popular’. És realitzador de documentals com ‘SEDiMENTS’ (2019) i ‘Barraques 2100, passat, present i futur d’una arquitectura popular’. Des de 2019 navega amb el projecte Poesi Surf i Kaiak al Delta de l’Ebre.
Mohamed Fariji
(Casablanca, 1966)
Desenvolupa projectes artístics participatius i compromesos que qüestionen la relació de l’artista amb la seva ciutat i comunitat. Treballa amb fotografia, instal·lacions in-situ i intervencions urbanes, com “La Serre”, un espai efímer on es fomenten idees lliures de restriccions. El seu procés creatiu és multidisciplinari, incorporant arquitectura, història, sociologia, ciència, cinema i política, i implicant tant ciutadans com institucions. A més, Fariji participa en projectes educatius, curatorials i iniciatives ciutadanes a través de l’Atelier de l’Observatoire, una plataforma que va co-fundar per a l’art i la investigació.Debat sobre com produir un canvi social mitjançant pràctiques artístiques i ciutadanes a la perifèria geogràfica, històrica i social.
Compartir coneixement amb Mohamed Fariji – L’altre i els seus procesos
Conversarem sobre com es pot produir un canvi social mitjançant pràctiques artístiques i ciutadanes centrades en la perifèria geogràfica, històrica i social; experimentant amb enfocaments alternatius, com trobades, tallers, exposicions, programes pedagògics, i projectes de preservació, per donar veu a visions, sabers i idees no dominants, promovent la seva circulació, des de Marroc i els seus marges.
Óscar Cornago
(Madrid, 1969)
Es va doctorar en la Universitat Autònoma de Madrid en Filologia Hispànica i és especialista en teoria de les arts escèniques i estudis culturals. Ha coordinat volums col·lectius d’estudi i discussió de l’àmbit de la creació escènica en els quals es replantegen les relacions entre les teories crítiques i les pràctiques de creació, com a Utopies de la proximitat en el context de la globalització. La creació escènica a Iberoamèrica (Madrid, Universitat Catilla-La Manxa, 2010), o A vegades em pregunte per què continue ballant. Pràctiques de la intimitat i Manual d’emergència en pràctiques escèniques (Madrid, Con tinta me tienes, 2011 i 2014).
Compartir coneixement amb Óscar Cornago – Qui sustenta el relat del patrimoni?
Qui sustenta el relat del patrimoni posant èmfasi no només en els seus efectes finals, sinó també en els processos intermedis que el construeixen i en la manera en què es reactualitza contínuament?
Patrimonialitzar hauria de ser un procés dinàmic que transforme els dispositius i agents implicats, no un resultat fix. És necessari qüestionar el monopoli de les institucions en la seva definició i construcció, i incloure una major diversitat de veus, especialment des dels marges.
Salomé Rodríguez
(Cali, 1962)
Artista interdisciplinar amb formació en Sociologia, Arts Visuals i doctorant en Art públic per la UPV. En la seua trajectòria com a creadora ha participat en diferents mostres i investigacions d’ordre comunitari, com ara Kissito Assangni i QUarentine Project, on l’Art és part i motor del treball amb comunitats. Ha treballat com a docent en la Universitat Lliure en Cali i en l’Institut departamental de Belles Arts. Viu a València, on treballa com a artista i docent realitzant projectes amb comunitats migrants, i tallers-laboratori entorn dels afectes, la identitat i el territori. En l’actualitat pertany al grup d’investigació Epistemologies del Sud.