Compartir coneixement

Poeta, assagista i professor titular de Comunicació Audiovisual a la Universitat de València. La seua trajectòria combina la investigació crítica en cultura, política i pensament contemporani amb una pràctica poètica d’arrel radical i compromesa. Ha publicat assajos com La apuesta invisible o Fascismo de baja intensidad, i poemaris com Clic o Tanto es así.

La seua obra explora els límits del llenguatge, la memòria i la violència simbòlica, sempre des d’una voluntat de resistència i transformació. En la seua última obra, Peor es pedir, que presentarem, Méndez Rubio traça un itinerari incisiu i poètic pel malestar contemporani, el desencant i les formes d’escolta possibles en temps de soroll, precarietat i pèrdua.

Instagram: @antoniomendezrubio_

Conversa amb Antonio Méndez Rubio 

Una proposta per activar el pensament des del malestar que mou, des de la comunitat que escolta i des de la necessitat urgent de repensar les nostres vides més enllà de la inèrcia productiva.

Artista, escriptora, comissària i militant, ha participat en projectes amb un fort component de crítica social i política des de diversos camps de la creació contemporània. La seua obra explora una estètica i pràctica multidisciplinàries, tractant temes com ara la precarietat laboral juvenil, la neurodivergència, el capacitisme, la postcolonialitat, les violències estructurals i el feminisme. Articula la transformació col·lectiva de l’entorn i el món, superant l’individu -de vegades en materia institucional, de vegades cultural i de vegades humà-. 

‘Ordeno desigualtats per fer de la violència bellesa, i n’articulo formes i conseqüències, matèria, llocs, espais i comunitats. Pintures, textos i relacions des d’un cos set voltes rebel (dona, trans, rural, catalana, de classe treballadora, neurodivergent, supervivent d’abusos sexuals en l’infància)’

El seu treball ha estat exposat al MACBA (2024), Arts Santa Mònica (2023), al Mèdol Centre d’Arts Contemporànies (2022), Sant Andreu Contemporani (2021), Institut Valencià d’Art Modern – IVAM (2021), a Sala d’Art Jove (2018) o al Centre d’Art Lo Pati (2017), entre d’altres. Ha estat guardonada amb el Premi Art Jove de Patrimoni (2018) i el Premi Miquel Casablancas de Mediació (2021).

Compartir coneixements amb Ortésia Cabrera
La visibilització de narratives llegides des de les subjectivitats de gènere, raça, classe, capacitat, edat i colonialitat

Processos que ens obrin a preguntar-nos: quines veus resten marginades o alteritzades en els relats oficialitzats? I, sobretot, com podem fer visibles aquestes absències per transformar-les en presències actives?

Posar al centre les veus dels col·lectius i de les persones que gairebé mai no apareixen representades, i entendre el museu i la cultura no com a espais neutres, sinó com a terrenys de disputa, de resimbolització i de possibilitat.

A més, aquesta exploració s’articula entorn de l’economia del poder, on es proposa una gestió diferent dels malestars. No es tracta de negar-los ni de relegar-los a l’esfera privada, sinó de pensar-los com una matèria capaç de generar vincles: una ecologia relacional compromesa en què el malestar no es convertisca en excusa per a la divisió, sinó en oportunitat per a imaginar altres maneres de conviure.

Psicòleg i investigador, i una veu cada vegada més referent en la reflexió en torn del potencial del malestar per a la transformació social. Forma part del Centre de Suport Psicològic Canvi i ha col·laborat amb col·lectius en primera persona, formats per persones amb experiències directes de psiquiatrització.

Recentment ha publicat ‘El malestar es otra cosa’ (Ed. Bellaterra), un llibre en què proposa una manera de considerar el sofriment que tinga en compte la seua irreductibilitat, multiplicitat i capacitat de plantejar interrogants. El malestar suposa un repte social i col•lectiu que hem de abordar ampliant la nostra mirada.

Compartir coneixements amb Javier Erro
El malestar és una altra cosa. Sobre la necessitat d’ampliar la nostra noció del patiment

El malestar no sempre es deixa reduir al que entenem per dolor, trauma o malaltia. Sovint es filtra com una incomoditat difusa, una sensació d’estranyesa, de no estar del tot en el lloc que habitem. El patiment, tal com l’hem heretat en categories mèdiques, psicològiques o morals, tendeix a anomenar només allò que pot diagnosticar-se, medicar-se o redimir-se. Tanmateix, existeix una zona àmplia d’afectes callats, desgasts quotidians i silencis compartits que no entren en aquestes definicions i, per tant, queden fora de tota escolta.

Una conversa sobre el malestar entés, a vegades, com a resultat d’una vida atrapada pel capitalisme, forçada a funcionar, a rendir, a sobreviure sense descans. Es tractarà d’explorar com no reduir-lo únicament a una patologia individual, sinó assumir-lo com un terreny polític: el malestar com a esquerda des de la qual podem negar-nos a continuar funcionant i, al mateix temps, buscar noves formes d’estar junts. No es tracta de curar el malestar per a tornar a encaixar en la normalitat, sinó d’habitar-lo per a obrir preguntes sobre el sentit de la vida que compartim.

Ampliar la nostra noció del patiment implica, doncs, reconéixer que el malestar no sempre busca guarició (encara que aquesta no haja de negar-se), sinó acollida; no sempre exigeix explicació, sinó companyia. Implica també comprendre que en eixe malestar batega una potència transformadora: la possibilitat de convertir la fragilitat en vincle, la incomoditat en crítica, la ferida en un punt de fuga des del qual imaginar allò comú. Potser el malestar siga, en última instància, la manera en què la vida ens recorda la seua fragilitat i la seua resistència, obligant-nos a refer el sentit d’allò comú i a assajar noves formes de cura.