VIVER

Nora Ancarola

Nascuda a Buenos Aires, viu i treballa a Barcelona des de l’any 1978. 

A mesura que avança en el temps, el meu treball està cada vegada més estretament relacionat amb dos aspectes de la realitat que em preocupen especialment: la capacitat dels llenguatges artístics per aportar noves lectures als petits –o grans– relats històrics i la realitat social i d’altra banda, l’observació i la utilització dels processos creatius en la seva potencialitat per gestionar el malestar individual i sistèmic com a instrument de transformació.

Tenint en compte aquestes dues consideracions he realitzat pintures, fotografies, vídeos i instal·lacions, en les quals dialoguen imatge i text posant en joc l’íntim i el públic en una clara voluntat de revisió de l’estatus que els regula. Cada projecte requereix un procés diferent alhora que una resolució tècnica, processual i espacial específica. El treball compartit en la meva obra va adquirint importància, així com la seva dimensió social i política.

Projecte ”Resistències minùscules. El silence del nom”

De manera habitual quantifiquem la importància i la gravetat d’un conflicte bèl·lic pel nombre de baixes en combat. Aquesta xifra poc té a veure amb el veritable dolor i la fissura que provoca la guerra i la postguerra en la població. Afegir el nombre de morts civils per causes directes o indirectes, és un aspecte que s’ha de tenir molt en compte, indubtablement, però en els conflictes armats hi ha altres víctimes més enllà dels morts i de les pèrdues materials. Víctimes que no sempre es poden investigar a través de documents, que difícilment són quantificables.

Com podem valorar el sofriment per la pèrdua de la gent estimada? Com quantificar les doloroses migracions, les humiliacions, els empresonaments, les injustícies, la pèrdua de drets a l’hora de continuar la vida a la postguerra? Com quantificar l’abandó de la llar i l’entorn, del qual formem part? Com valorar les derives que obliguen a les dones i els infants a iniciar la vida sense recursos amb l’estigma dels que han perdut i seran sempre castigats?

He recollit el testimoni d’algunes persones que encara poden tenir memòria directa o dels seus pares i familiars. Vull mostrar com li travessa a un petit poble les dissidències i la convivència a partir del conflicte. Com s’ha construït el relat de la guerra i com s’ha traspassat als més joves. 

Quina Guerra? Dos bàndols o un cop d’estat i una ciutadania en resistència?

Amb el meu treball intento “dar cuenta” d’aquesta construcció a la vegada que fer visible les conseqüències dels silencis que han deixat fissures que obstaculitzen la pròpia memòria i la voluntat del recordar. Reparació, cura, són paraules que em venen al cap, sense perdre el sentit de la importància de posar en valor la greu situació que va patir aquest país per un cop d’estat que va esdevenir en dictadura durant quasi 40 anys, cosa de la qual encara  avui, la societat espanyola pateix les conseqüències, 85 anys després.