VILANOVA D'ALCOLEA

Julio Jara

Per, a, i amb les persones sense sostre

Artista nòmada, aliè a qualsevol escola i disciplina, consagra la seva vida a visibilitzar i acompanyar als més vulnerables. En una sort d’equilibri entre compromís ètic i estètic, aquest artista viu i desenvolupa des de fa anys els seus projectes en un alberg per a persones sense llar a Madrid on aconsegueix congregar artistes, mediadors, i gents. 

Recentment, juntament amb els seus companys d’alberg, s’ha traslladat a l’antic Monestir de la Immaculada Concepció en Loeches, a 30 km de la capital, amb la idea d’aprofitar els 2.000 metres quadrats d’aquest edifici deteriorat per a posar en marxa residències d’artistes, entre activitats. I amb motiu d’aquest projecte li va atorgar Fundació Daniel i Nina Carasso  d’artistes compromès, 2020. 

Per a Jara, l’exclusió s’explica en gran manera per la falta d’accés a la cultura, a la creació i a l’expressió, i és així com comença el projecte DentroFuera, un procés de llarga durada en el qual convida a creadors, mediadors culturals, artistes (Isidoro Valcárcel Medina, Mireia Sentís, Jaime Vallaure, Fernando Baena), habitants i institucions (La Casa Encesa, la Facultat de Belles arts de la Complutense o el Museu Reina Sofia) a implicar-se en la lluita contra determinats estereotips.

Projecte ”Teixint oblits”

L’obra la descrivim entre tots, perquè aquest treball es crea sobre la base de les diferents trobades que he tingut durant la residència en la localitat de Vilanova, acollint-me en els seus llocs, cases, places, piscina, mercat, bars, allí on habiten les seves gents. Veus i escolta és el que s’ha pretès teixir, partint d’una madeixa donada, formada per diferents generacions, mediadores, veïns, veïnes i agents institucionals. L’obra és la trobada. 

Teixint oblits és una proposta poètica en l’intent d’homenatjar els absents, tant als quals s’han anat, com els que estan per arribar, o mai estaran amb nosaltres. 

Poema sense intenció, fet per veïns i veïnes, teixirà dos abandons: 

Un d’ells, l’ofici caigut en desús i desinterès com és dels agutzils o pregoners. Un treball que ja mai tornarà a ser exercitat per nosaltres, despertant bàndols i pregons, per a remoure terra i somnis.

L’altre, el d’un espai, el de la bàscula, que acumula oblit en forma d’escombraries. Un espai caigut en l’abandó, adormit, que convidem a despertar una altra vegada, encara que sigui complint una altra funció, integrant-se a la vida del poble.

Tant un com l’altre impliquen persones, perquè sense persones el treball es deshumanitza i els espais es converteixen en habitacles de fantasmagories, molt propi de la modernitat.

L’art, aquesta vegada, és la clau que ens posa en diàleg amb el desestimat, el desaparegut, en definitiva, la qual cosa ja no renda